|
EL CASTELL D’EN FIGARÓ
Regirant uns llibres vells
va cridar-me l’atenció
un de tot petit que deia:
"El castell d’en Figaró".
Poso petroli al quinqué
i em col·loco les ulleres,
escolteu noies solteres
la història que us contaré.
Era l’amo del castell
un vell que ja no trempava,
ni la llet li rajava
tal com hagués volgut ell.
Sa esposa, jove encara,
de cardar se n’hagués fet un tip,
però li mancava a sa xona
un mànec de pam i mig.
Tot això considerant,
li va dir el seu marit:
"D’avui en endavant
carda amb qui tinguis desig".
"Mil gràcies, noble baró,
menys de vos no n’esperava,
i si fins ara no cardava
era per no fer-vos cabró".
Gran dia pels figarons
s’escampà la grata nova,
que es donava la gran prova
pagada amb molts petracons.
Consistia dita prova
a endinyar setze vaines
a la gentil bella dona
del baró de Dues Aigües.
Sabudes les condicions
hi acudiren molts calents,
però es feren impotents
i acabaren els collons.
Un dia es presentà a la dona
un frare sec, mig corcat (el Gurriato).
"Què voleu, desgraciat?"
"Satisfer la vostra xona".
I sense afegir res mes
es tragué el samaler
i li endinyà setze vaines
i quatre més pel rulé.
L’home satisfet anava,
escorregut de sigala,
i mentre baixava l’escala
un per allà mateix pujava.
Estava la baronesa
fent-se fregues a la figa
i quan veu aquell merda
exclama tot emprenyada:
"Foteu-vos al cul la sigala,
doncs ja la tinc avorrida,
que ha vingut un cony de frare
que m’ha fet sang a la figa".
"Un frare, dieu?
Mira si en serà de calent
aquest maricon de frare,
que quan jo pujava l’escala
ell tocava a somatent.
I, no satisfet amb la vostra xona,
si no m’hi afanyo a pujar l’escala,
fins a mi me l’enlletona."
D. Serafí Pitarra
|