Autor: carca

Dolça Catalunya…

Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta”
allà on nosaltres diem: “gat vell” i “gata maula”.

La sort màxima de la rifa és un masculí,”el gordo”, allà,
i un femení, “la grossa”, aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen”
i nosaltres que sigui “Mare (de Déu)”;
ells paguen “impuestos”, que ve d'”imponer”,
i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.

Els espanyols, de desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya,
ja que són uns “sinvergüenzas”,
mentre que els catalans
som, només, uns “poca-vergonyes”.

Com a mesura preventiva o deslliuradora,
ells “toquen madera”
quan nosaltes “toquem ferro”.

Allà celebren cada any les “Navidades”
mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou.
Com en tenim prou també amb un “Bon dia” i una “Bona nit” cada vint-i-quatre hores,
enfront dels seus, múltiples “Buenos días” i “Buenas noches” diaris.

A Espanya, tot i que no donen res, sembla que ho donin tot:
“dar besos, abrazos, pena, paseos… “,
mentre que als Països Catalans donem més aviat poc (tot i que ens prenen molt),
i ens ho hem de fer gairebé solets sinó és que en ho fan:
“fer petons, abraçades, pena, un tomb…”.

Allà diuen per tot se’t dirigeixen amb un “¡Oiga!”
quan aquí filem més prim
i procurem ser curosos amb un “Escolti!”

Dels ous de gallina que no són blancs,
ells en diuen “morenos” i nosaltres “rossos”,
colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins,
allà en diuen vulgarment “almeja”,
i aquí, “figa”.
Mots que designen les dues realitats tan diferents
com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas,
i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte fàcil i agradable.

Mentre ells “hablan” -i fan el que els rota amb les nostres coses!-
aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó -tanmateix sense èxit amb la relació amb ells.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran”
i aquí “ensinistrem”.
Més enllà dels conceptes polítics actuals,
els uns basen l’ensenyament sobre la
“destra” (dreta)
i els altres sobre la sinistra” (esquerra)…

Tota una concepció del món,
s’endevina, doncs, rere els mot d’una llengua,
perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu,
d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina,
no únicament canvien de llengua.
També canvien de punt de vista, canvien, doncs, una concepció concreta del món.